Els nenes del centre van marxar de colònies 2 dies. La setmana abans els educadors els van explicar què farien, els preguntaven qui hi aniria, etc.

La M. va començar a explicar al grup dels petits que els que volguéssin anirien de colònies, i em va sobtar que la primera pregunta que van fer els nens va ser: “cuanto vale? Alguns nenes deien que depen del que costés anar de colònies hi podrien anar o no, els seus pares no els deixarien. La veritat és que no m’esperava que nens tant petits siguèssin consciens d’això, o si més no siguès el primer que pensen quan se’ls explica que podran marxar de colònies. Està clar que comparat amb els nens de l’escola on treballo aquests nens sembla que siguin més conscients de certes coses de la realitat (per les circumstàncies, clar). Altres nens les primeres preguntes que fan són si es podràn banyar, jugar,….i no quan val anar de colònies!

Quan les circumstàncies ho demanen cal tocar de peus a terra abans de somiar…

Els educadors del grup de joves estaven molt contents de com havia anat el dia. Van proposar als nois i noies d’organitzar un “concertillu” durant la festa major del barri. Ells s’encarregarien de buscar grups, activitats, etc. Es veu que van respondre molt bé, fins i tot els educadors estaven sorpresos, ja pensaven on posarien l’escenari, què farien si plovia, en el cartell… Una educadora deia, “Ni yo habia pensado en todo esto!!”.

Això demostra que si les activitats que organitzes les fas pensant amb els nois i noies, coneixent com són i què els hi agrada, sembla que funcionen i fan que ells mateixos vulguin formar part del projecte.

Ara calia contactar amb la comissió de festes, amb l’Ajuntament per si podien aconseguir alguna subvenció,… Però el J. em va explicar que l’ajuntament havia invertit en el barri uns diners per a la seva recuperació i que una part d’aquests diners havien anat al centre, és a dir que els gestionava el director, i que els educadors havien parlat amb el director i els havia dit que el centre posaria els diners si calia.

L’Altre dia quan vaig arribar al centre, la L. em va explicar que durant la setmana el grup dels mitjans s’havien portat molt malament. Es veu que s’havien format com una mena de bandes, immigrants contra espanyols que es barallaven entre ells dient que uns eren millors que els altres, etc. Els educadors creien que aquest conflicte havia sorgit perquè hi ha un dels nens que té un germà més gran que és d’alguna banda d’aquestes (Latins em sembla) i havia fet que els altres també participecin en la baralla.

Els educadors van decidir castigar al grup del mitjans les 3 hores fent deures. O sigui que els pocs que van venir van estar tota l’estona castigats, nosé si va servir de molt… Jo aquell dia no vaig poder estar amb els mitjans perquè hi havia una educadora malalta i vaig estar amb els petits, però ja us explicaré la setmana que ve.

Ahir a  les pràctiques els educadors estaven comentant el cas d’una nena del centre. Resulta que hi ha rumors de que aquesta nena, de 12 anys, podria estar embarassada. Els educadors havien de decidir què fer per no esperar més, alguns deien de fer-li el “predictor” però es va decidir que no era una bona opció perquè no es pot fer sense consentiment dels pares i pot ser que després hi haguéssin conseqüències pels educadors.

Al final van decidir que es posarien en contacte amb els Serveis socials i Centres de planificació familiar per assessorar-se de com s’havia de fer, quins passos havien de seguir per tal de que la situació sigui el millor possible tant per la nena com per als educadors. Jo crec que el primer que s’hauria de fer es parlar amb aquesta nena seriosament, que la seva educadora se l’emportés a un lloc tranquil i parlés amb ella, fer-li entendre que la situació pot tenir conseqüències greus i no es pot prendre de broma. Els educadors s’han implicat amb aquest tema, encara que la nena ho negui, “antes prevenir que curar“. Ja veurem com acaba…

 Hi havia dos educadores que deien que no es podia esperar més, elles volien fer-li la prova el més aviat possible. Crec que això podia ser un dilema ètic, ja que a vegades has de frenar-te allò que faries per a prevenir problemes futurs, has de seguir els passos corresponents (burocràtics) i esperar a fer el que pots fer.

Bé, explico una mica com està el tema de la noia suposadament embarassada. Quan pregunto als educadors sobre el tema sembla com si despistéssin una mica, però bé, la veritat és que ara han organitzat una sèrie de xerrades sobre sexualitat pel grup dels joves. Ho faran separant nois i noies perquè creuen que així la cosa funcionarà millor. Volen trencar amb tots els tabus i les llegendes sobre sexualitat, resoldre dubtes i informar una mica més profundament sobre el tema, els riscs, etc.

Penso que és bo que es facin aquestes xerrades, a més, les faran els educadors mateixos, és a dir persones que senten properes i amb confiança, no un extrany que els ve a explicar com es posa un preservatiu! D’aquest manera els nois i noies podran consultar el que vulguin amb més facilitat, a més també han fet una papers anònims on cadascú a posat les preguntes que té i l’educadora intentarà resoldre, etc.

Veig que l’equip d’educadors hi ha molt bon ambient, s’ho expliquen tot entre tots i hi ha molt de “colegeo”. Quan surt algun problema intenten resoldre-ho entre tots, comentant quina visió té cadascún,… No és com aquells equips en els que veus que uns es desentenen d’allò qe no passa en el seu grup.

En general hi ha molt bon rotllo i suposo que això els nens també ho noten. Suposo que també deu ajudar el fet de que van començar tots en el mateix moment (fa 2 anys) i per tant han treballat tots junts des del principi. I respecte a mi i als altres que estan de pràctiques ens intenten tractar com a un més encara que a vegades no ens enterem…

La última setmana al centre van fer la setmana temàtica de la Índia. Cada dia de la setmana hi havia activitats relacionades amb aquesta cultura, xerrades, pel·lícules, etc. El dijous van fer diverses activitats, taller de henna, danses de la Índia i pintura de mandales. Van venir professionals de fora a fer les activitats, dues noies índies que van pintar les mans a tots els nens, etc.

Va ser molt interessant, els nens estaven separats per grups de diferents edats, no estaven amb els companys de sempre sino que estaven barrejats els petis amb els joves i els mitjans i això va ser molt positiu. Les activitats van anar molt bé. Crec que els educadors van saber dinamitzar i organitzar les activitats, van participar i amb això van motivar als nens a participar-hi. 

Divendres feien una activitat conjunta amb els pares, menjars i vegudes de la Índia. Els educadors estaven més relaxats i molt contents de com havia anat la setmana. Va ser una bona manera de despedir els nens fins al trimestre que ve!

El segon dia tothom estava una mica nerviós, suposo que també era el cansament de tota la setmana…

Vaig poder observar que els educadors saltaven a la mínima que els nens es portaven una mica malament. En l’espai d’assamblea ens vam passar tota quasi tota l’estona callats perquè segons l’educador els nens s’estaven portant malament, després durant l’estona que els nens fan els deures l’educadora no parava de cridar que calléssin, a la mínima que algun es despistava el renyàven (“si el nivell és massa alt per algun de vosaltres, ja sabeu on hi ha la porta !”, etc.), i durant l’activitat igual, una estoneta que tenen els nens per divertir-se es va fer etern.

Si que cal dir que els nens estàven una mica excitats però vaig trobar exagerada la reacció dels educadors, en comptes d’intentar reconduïr la situació d’alguna altre manera, paràven l’activitat a la mínima, no paràven de cridar,… 

Aquests nens necessiten uns límits i unes normes, però recòrrer als crits molt ràpidament crec que els pot confondre i no distingir quan una cosa és més greu que una altre per exemple, ja que la reacció dels educadors serà la mateixa.

Crec que s’ha d’intentar tenir una mica més de paciència, tenir clar que són nens i que és casi impossible que estiguin callats, asseguts i atents una hora seguida (quan porten ja 8 hores tancats a l’escola).

Per sorpresa meva, no hi ha hagut segon dia. M’he presentat allà i resulta que no hi havia ningú, he pensat que estarien fent alguna reunió o qualsevol altre cosa i m’he esperat una estona més.

Quan ja portava 20 minuts esperant i allò estava totalment buit, he començat a sospitar. Així que he anat a buscar alguna persona de l’esglèsia que hi ha al costat per a preguntar-li, efectivament, m’han dit que el centre obert feia vaga i a mi no m’ha avisat ningú!!

Quan tornava cap al metro m’he trobat a l’educadora i s’ha disculpat, m’ha dit que em volia avisar però no sabia com em podia localitzar, que no tenia cap telèfon ni res, cap fitxa,… què hi farem, li he donat el telèfon i fins dijous que ve!

Dos cosetes més del primer dia, va ser complet!

Primer, respecte la relació amb les escoles, dos dels educadors em van explicar que fan reunions amb els professors dels nens i que ess troben que aquests quasi ni els coneixen, no saben com es diuen,…Com també que els dona la impressió que aquests “infravaloren” la seva feina, els deien els “monitors”, etc. Penso que és important remarcar el fet de que els professors que estan atenent aquests nens 8 hores al dia tinguin aquestes actituds tant amb els nens com amb els educadors del centre obert.

I segon, els educadors també comentaven el paper dels pares, van explicar l’anècdota de quan donaven les notes a alguns nens, que tenien molts suspesos eren ells els que els “renyaven” i es preocupaven per la situació, mentre que els pares passaven de tot. És a dir, la dificultat d’ensenyar coses a aquests nens quan ells estan vivint aquestes incoherències diariament, al centre els han d’ensenyar que hi ha coses que no es poden fer, mentre a casa els pares no els saben dir “no” a res i acaben fent el que volen.

El primer dia els educadors estaven preocupats per un nen dels grans que el dia anterior havia estat detingut per els mossos. Es veu que aquell nen havia d’estar al centre, però els havia dit als educadors que tenia futbol i que per això aquell dia no hi aniria, però resulta que era al carrer. La mare va parlar amb la L. i li va dir que ells haurien de controlar l’assistència del nen i que cada vegada que faltés li havien de comunicar, ja que ella creia que era allà. Cerc que té part de raó, encara que en aquest cas concret nosé molt bé com va la història, si que em va sorprendre que quan es passava llista no es preguntava res sobre els nens que no hi havien assistit.

 Pel que deien el nen encara fardava de que l’haguéssin detingut amb els altres nens i que fins i tot plantava cara als mossos. Quan el nen va arribar al centre alguns educadors van estar parlant amb ell una estona.